…i 24!

I com cada any, una trucada que diu:

M’agradaria ésser ocell,
àgil i d’ales llargues.
O una bonica papallona,
que les tingués platejades,
per volar molt a prop teu
i poder felicitar-te.

Però tu no t’hi fixaries,
perquè no comprens el seu llenguatge.
He deixat, doncs, el meu somni
i he baixat del món de les fades.
He pensat que no fa falta
ésser ocell ni papallona de vistoses ales,
amb ésser com sóc n’hi ha prou
per poder felicitar-te.

Felicitats de tot cor,
et desitja qui molt t’estima,
l’àvia d’ahir, d’avui i d’ara.

<Schuster>Entónses no’hay nada más que desír</Schuster>

Monkey business

Pels qui no ho sapigueu, durant l’últim mes he estat redactant la memòria del meu Treball de Final de Carrera (a.k.a. TFC). Aquest és el motiu que no hagi escrit per aquí darrerament… Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó… Però penseu que els dits em van quedar així de tan escriure:

Tal i com comentava la Pchi (Pchiwan, TV3, Montréal) en el post-”jeta” anterior , la meva idea era escriure un altre off-topic total que parlés sobre com resoldre el cub de Rubik (nota mental: no tornar a avançar futurs continguts del blog). Abans però, m’agradaria deixar per escrit la meva indignació vers el sector de les grans companyies d’infografia i impressió digital.

És possible que a alguns de vosaltres ja us ho hagi explicat, o fins i tot que ho hagueu viscut en primera persona; en tal cas no us voldria avorrir més del compte: sí, és la mateixa història de sempre.

Aprovar és possible (però molt difícil)

Aquest és un “post-protesta” en el que posaré de manifest com n’és de difícil un examen, encara que estiguis estudiant en una privada (el mite que t’aproven per la cara *NO* és cert), portis repetint l’assignatura durant 5 anys (que “com que ho has fet tantes vegades, t’ha de semblar molt fàcil”) i sigui el teu últim obstacle abans d’acabar l’Enginyeria Tècnica (ergo, et presentis a convocatòria extraordinària, ergo, sigui més fàcil que en convocatòria ordinària ja que tothom està com tu).

Aprovar: acabar totes les assignatures de la carrera i poder presentar el TFC.
Suspendre: haver d’acabar el curs anant per parcials (fins a Juny o potser Setembre), retrassant l’entrega del TFC, amb la possibilitat de tornar a repetir l’assignatura o, creuar els dits perquè la Junta d’Avaluació cregui que, gràcies als esforços dedicats, ets digne de rebre l’aprovat (això sí que es podria agafar com aprovat by-the-face , però l’any passat no em va funcionar).

El temari és el mateix de sempre:

• El primer parcial inclou les equacions diferencials (de qualsevol ordre) i els seus respectius mètodes de resolució, les transformades i antitransformades de Laplace i la resolució de les equacions mitjançant transformades.
• El segon comprèn principalment les integrals múltiples, ja sigui per calcular àrees de superfícies, volums, o fins i tot massa (amb integrals triples de densitats). També té una petita part al principi de derivades direccionals i derivades de funcions implícites; al final, s’introdueixen les integrals vectorials.
• En el tercer parcial s’acaba de veure el tema de les integrals vectorials, aplicant-lo a treballs i fluxos de camps, i després es canvia radicalment de registre i s’ataca el tema de la probabilitat, que va des de la teoria de conjunts i successos més bàsica, passant per Bayes i probabilitats condicionades, les funcions densitat i distribució, els conceptes d’esperança i variança, fins arribar a estudiar algunes de les distribucions més utilitzades, com ara la distribució normal.

夏の音楽

Ja sé que últimament us tinc una mica abandonats, però és que la feina i els exàmens no m’han deixat temps per a res. Per compensar-vos, us diré que avui és un bon dia per desvetllar alguna altra de les meves intimitats (que es comenten més que no pas els articles seriosos… ja us val), i aquest cop serà sobre una petita part dels meus gustos musicals.

El cap de setmana passat en Rallat em va donar (finalment) els CDs que havíem encarregat a YesAsia.com. Com ja haureu deduït en aquest punt, les meves preferències melòmanes tenen un toc oriental; però res més lluny de la realitat.

Els trets van encarats cap al J-Pop, un gènere que cada cop té més adeptes en les nostres terres, i no només en entorns reduïts, sinó també entre el gran públic.

En concret, la meva última adquisició musical és del recopilatori d’un grup anomenat D-51 (ディー・ゴー・イチ, llegit Di-Go-Ichi, literalment, D-cinc-u). El formen un parell de nois (Yu & Yasu) de l’illa d’Okinawa, i d’aquí l’estil de música que fan: majoritàriament són cançons i ritmes que recorden climes càlids (recordem que Okinawa es troba en el subtròpic), encara que també tenen les seves tranquiletes.

¡Malditos roedores!

Ja fa dies que va sortir a notícia, però fins ara no havia tingut ocasió de comentar-la.

Doncs resulta que s’ha descobert una nova espècie de rosegador (de fet, filmat i documentat), molt semblant a un jerbu, però amb unes orelles exageradament grans en proporció al seu cos (de poc menys de 10 cm), i un musell camús. La cua també és llarga (d’uns 15 cm) i acabada amb un pom de pèls. Les potes posteriors, molt potents, li permeten desplaçar-se saltant, i acaben en un peu d’uns 4 cm. Pesa de 25 a 35 gr.

Esbós de l’animal per part d’un biòleg de l’equip

Bon Any 2008!

I que es compleixin els propòsits de tothom qui se’ls hagi fet.

I de part de la meva àvia:

Per aquestes dates tothom diu que cal estimar i ser feliç;
Però jo sempre dic que:

Si l’amor fos un bon vi,
i el cor la seva copa,
jo li demano a Déu
que no deixi mai la meva copa buida.

Us heu fet propostes pel nou any? Comenteu-les!

I no val dir que «si les dic, no es compliran»…

Avec des serifs ou sans-serifs?

Porto uns dies escrivint moltíssim.

Gairebé tinc por de prendre mal. I sobretot després que la Pchi ens parlés de la síndrome del túnel carpià que, juntament amb la presbícia, és la malaltia professional que els informàtics tenim més possibilitats de patir. Quin bon rollet només de començar, no?

El que deia, que escric en correus, en el Messeger, per programar, per pràctiques de classe, en articles al blog, en el Treball de Final de Carrera… buf!

I a més de, en alguns casos, inventar textos (dels quals mai en reconeixeré l’autoria), sovint em toca prendre (difícils) decisions sobre el format.

L’últim cas, el del TFC. He hagut de perfilar fins al més mínim detall del format de les pàgines, el que inclou els marges, els encapçalaments i els peus, els inicis dels capítols… i òbviament els tipus de lletra.

És increïble la mà de tipus de lletra que es poden arribar a trobar! Des de l’omnipresent Times New Roman, fins la no menys coneguda Arial, passant per clàssics com la Verdana o la Georgia.

…i 23!

I com cada any, les felicitacions.
I com cada any, una trucada telefònica, que tan sols despenjar diu:

Que tinguis un bon dia;
Que ho celebris amb un bon dinar o un bon sopar.
Ja sé que molta gent et felicitarà.
Pensa que la vida passa,
i ja no torna,
però el nostre cor ens guarda sempre les coses bones.

Emili, passa-t’ho bé,
que si Déu vol,
l’any que ve,
a felicitar-te jo hi tornaré.

És la meva àvia, que fent gala de les seves dots poètiques, em felicita puntualment.
Qualsevol comentari serà benvingut i també li transmetré a ella!

D’altra banda també agrair als meus amics i amigues les bones estones que hem passat junts aquests últims dies, i pel fet que cada dia sembli que celebrem alguna cosa. Gràcies per “El Gran Su-xí” (sushi-coixí)!

 

PD: per fi s’ha acabat la conya dels “dos patitos”…

Comparació de bases de dades en SQL Server (I)

Sovint, en el món de la informàtica i en d’altres camps, formem equips de treball (més o menys coordinats) per avançar en un projecte de forma paral·lela. Moltes vegades, sobretot quan programem, disposem d’elements comuns, com puguin ser fitxers de codi, binaris, bases de dades… als quals ha de poder accedir i manipular tothom alhora, sense que això suposi trepitjar la feina d’un altre equip.

Una primera solució a aquest problema seria incloure tot el material del que disposem en un fons comú, de manera que qui volgués editar quelcom s’ho descarregués temporalment i quan hagués acabat ho tornés a publicar de manera que tothom veiés els canvis. Els inconvenients apareixen abans de començar:

• Control de concurrència molt pobre (què passarà si dos usuaris estan modificant el mateix fitxer?)

• Es fa impossible saber qui ha efectuat cada canvi

• És un procés lent, ja que implica descarregar-se els fitxers un per un, quan és molt probable sigui necessari editar més d’un fitxer alhora

Existeixen altres mètodes per compartir la informació creant un arbre de versions, és a dir, cada vegada que algú modifica algun dels recursos es desa una còpia de l’element abans de modificar-se en un fons i la versió editada passa a ser considerada la base per a posteriors modificacions. D’aquesta manera es resolen els inconvenients presentats a la metodologia anterior.
Aquest apropament té noves mancances:

• Requereix que tots els equips de treball actualitzin periòdicament els documents a la versió més recent; sinó, algú podria donar com a vàlid un recurs modificat sobre una base que no conté tots els canvis

• Aquest sistema normalment inclou funcions de “mescla” de continguts, o sigui que si dos usuaris modifiquen el mateix fitxer (en segments diferents), el conjunt és prou “intel·ligent” per incloure ambdós canvis; els problemes vénen quan les modificacions dels usuaris afecten al mateix segment (quina és la bona?), sobretot comptant que són sistemes tan sensibles que un simple espai o tabulació poden generar el que es coneix com a conflicte, que ha de resoldre manualment l’usuari que se’l troba

• El mètode de control de canvis funciona correctament, sempre que es tracti de fitxers de text; quan estem parlant d’altres tipus de dades (imatges, binaris compilats, bases de dades…), el sistema pot reportar modificacions (de les que potser no som ni conscients) i crear conflictes