Avec des serifs ou sans-serifs?

Porto uns dies escrivint moltíssim.

Gairebé tinc por de prendre mal. I sobretot després que la Pchi ens parlés de la síndrome del túnel carpià que, juntament amb la presbícia, és la malaltia professional que els informàtics tenim més possibilitats de patir. Quin bon rollet només de començar, no?

El que deia, que escric en correus, en el Messeger, per programar, per pràctiques de classe, en articles al blog, en el Treball de Final de Carrera… buf!

I a més de, en alguns casos, inventar textos (dels quals mai en reconeixeré l’autoria), sovint em toca prendre (difícils) decisions sobre el format.

L’últim cas, el del TFC. He hagut de perfilar fins al més mínim detall del format de les pàgines, el que inclou els marges, els encapçalaments i els peus, els inicis dels capítols… i òbviament els tipus de lletra.

És increïble la mà de tipus de lletra que es poden arribar a trobar! Des de l’omnipresent Times New Roman, fins la no menys coneguda Arial, passant per clàssics com la Verdana o la Georgia.

No sé si ja en aquest punt, amb les tipografies que us he suggerit, heu notat alguna cosa. Em refereixo als patrons de semblança i diferència entre aquestes fonts. Fixem-nos, per exemple en les a:

Times New Roman	Georgia	Arial	Verdana

El que fa diferents aquestes dues famílies de tipografies són les serifes.
A la taula anterior les he col·locat de més a menys intenses.

Molt probablement, quan desplegueu la llista de tipus de lletra del vostre processador de text preferit, observeu noms similars a Lucida Sans, o MS Serif. No us havíeu preguntat mai per què són tan comunes aquestes expressions en les tipografies?

La resposta és molt senzilla: doncs perquè algunes tenen serifes (les “Serif”, lògicament) i d’altres no (les “Sans”[-Serif], del francès “sense”[-serifes]). I què són les famoses serifes? Doncs aquestes petites decoracions als extrems de les arestes de cada lletra:

Exemples de tipografies amb les serifes marcades en vermell

Així doncs, totes les tipografies categoritzades amb la paraula Serif presentaran indubtablement aquestes subtils marques als extrems. Per contra, les Sans-Serif acabaran de forma més abrupta, més quadrada. En alguns casos, tipus que se’ns presenten com a sans fan excepcions amb certs glifs, com és ara la i majúscula, ja que pot confondre’s amb la L minúscula:

Arial	Verdana

Però les famílies no s’acaben aquí. Existeixen múltiples classificacions dels tipus de lletra que emprem usualment. N’hi ha que fins i tot causen problemes a l’hora d’assignar-les a una categoria:

	Aquesta és una tipografia serif, encara que com que té les serifes acusadament quadrades i el gruix del traç és constant en tota la lletra (com en les sans), s’engloba dins la categoria especial de les slab-serif.
Rockwell

Una altra família molt important són les tipografies mono-espaiades. Aquestes presenten la peculiaritat que tots els caràcters que la composen (majúscules i minúscules incloses) tenen la mateixa amplada, d’aquí el seu nom. Moltes recorden les lletres de les antigues màquines d’escriure mecàniques. Poden o no tenir serifes.
	Courier New

	Els tipus manuscrits (o script en anglès) no poden ser catalogats en cap de les classes anteriors, ja que es caracteritzen per imitar el traç de les lletres que hom podria escriure a mà, més que no pas les mecanitzades. Així doncs, no es pot especificar si tenen o no serifes.
Freestyle Script

Existeixen tipus que, de les serifes tan exagerades que posseeixen, ja han agafat el nom de tipografies amb floritures (en anglès swash). Per les seves ornamentacions, són idònies com a lletres capitals en paràgrafs a l’inici dels capítols.
	Monotye

	Parlant d’ornamentacions, les lletres d’estil gòtic (o black letter) vindrien a ser l’equivalent als tipus manuscrits d’entre els segles XII i XV. Com podeu veure, les arestes es multipliquen…
Old English

I si us agraden les floritures, no hi ha res millor que els jocs de caràcters que representen símbols variats. Tipogràficament, aquests glifs no es consideren caràcters, sinó mera ornamentació. Amb l’expansió de la codificació Unicode, cada vegada més famílies de tipus inclouen un petit subgrup de dingbats, ja que amb aquesta codificació es poden representar més caràcters.
	Wingdings

Entre moltes altres classificacions.

Ja per acabar aquesta modesta incursió al món de la tipografia, no m’agradaria acomiadar-me sense fer pensar (una miqueta) al lector; així que llanço una pregunta:

És el mateix l’estil tipogràfic de cursiva que el d’itàlica?

Segur que heu vist les dues accepcions escrites en algun lloc i mai us ho havíeu plantejat…

Des de la meva humil posició, i amb el desconeixement total de si són correctes ambdues paraules amb el significat que les hi atribuiré, jo respondria que no. I la demostració gràfica de la meva resposta vindria a ser:

La primera línia mostra el text original.
A la segona, observem el que jo anomenaria cursiva, que és simplement el mateix estil que l’original, lleugerament inclinat cap a la dreta.
Per últim, l’anomenada itàlica seria un joc diferent de glifs, més estilitzats, i també inclinats cap a la dreta. Les diferències es fan evidents amb les a, les x i les v.

Qualsevol apunt serà benvingut!

Nota

El pangrama on he marcat les serifes i la diferenciació entre itàlica i cursiva és d’en Màrius Serra.