Monkey business

Pels qui no ho sapigueu, durant l’últim mes he estat redactant la memòria del meu Treball de Final de Carrera (a.k.a. TFC). Aquest és el motiu que no hagi escrit per aquí darrerament… Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó… Però penseu que els dits em van quedar així de tan escriure:

Tal i com comentava la Pchi (Pchiwan, TV3, Montréal) en el post-”jeta” anterior , la meva idea era escriure un altre off-topic total que parlés sobre com resoldre el cub de Rubik (nota mental: no tornar a avançar futurs continguts del blog). Abans però, m’agradaria deixar per escrit la meva indignació vers el sector de les grans companyies d’infografia i impressió digital.

És possible que a alguns de vosaltres ja us ho hagi explicat, o fins i tot que ho hagueu viscut en primera persona; en tal cas no us voldria avorrir més del compte: sí, és la mateixa història de sempre.

---

Capítol 1. De com el problema es presenta
Tot comença el dia 29 de Maig passat (dijous), dia previ a la data límit d’entrega de la memòria del TFC, quan un jove, futur enginyer, se n’adona que no arribarà a concloure el seu Treball a l’hora acordada. És per això que els seus contactes li recomanen enviar una missiva de súplica a cert peix gros, aprofitant l’avinentesa que ja havia concedit una pròrroga a un altre element estudiantil afligit pel mateix motiu. Sense gaire fe, el nostre protagonista redacta toscament el que sembla ser un correu electrònic demanant un possible relaxament del període d’entrega fins passat el següent cap de setmana, jornada en la que, casualment, gaudeix del primer examen de la temporada (de Gestió Empresarial, una assignatura a la qual no ha assistit en tot el curs, i molt menys sap de què va el temari).

---

Capítol 2. De l’alenada d’esperança. Les 39 hores sense dormir
L’endemà (migdia de divendres), quina és la sorpresa quan l’esmentat peix gros contesta afirmativament a la deprecació; això sí, el requeriment que imposa la secretària és que l’entrega s’haurà d’efectuar abans de les 11h del matí del dilluns següent. Ni cort ni peretzós, l’alumne concentra tots els seus esforços en la òptima realització de la tasca, que li suposarà un 25% de la nota de la carrera. Tan es així que del migdia del divendres fins la matinada del diumenge es passa el temps escrivint, només amb les interrupcions de rigor pels àpats. Transcorren gairebé 40 hores seguides sense repòs. Cap a les 4 de la matinada, trobant-se en la tranquilitat del pis d’estudiants que comparteix, dóna per finalitzat el Treball, dipositant-lo a la carpeta de l’eCampus corresponent, a l’espera de l’aprovació per part de la seva ponent. Acaba i se’n va a dormir cap a les 5.

---

Capítol 3. De com s’escalfen els ànims. La primera estafa.
A migdia del mateix diumenge es desperta, amb tota la intenció de portar a imprimir la seva feina a una de les franquícies d’infografia que treballa les 24 hores (rollo Badulake de fotocòpies), anomenada WorkCenter. Tal i com professa la seva pàgina web, l’hora d’obertura de la que es troba més a prop del domicili del nostre heroi (la del carrer Muntaner) és a les 5 de la tarda. La delegació de Diagonal és la que té obert les 24h.
Cal remarcar que, per qüestions de tradició i de preferències personals, el futur enginyer ha realitzat la seva feina amb el programa Publisher 2007, part de la família de l’Office. El Word ha estat sempre odiat, i la idea de passar-ho a un format més o menys “estàndard” com el PDF ha estat desestimada a causa de les notables deficiències en qualitat que ha experimentat, sobretot en les imatges. Una mostra…

A l’esquerra el format PDF; a la dreta la imatge original en Publisher… ¿on són les ombres?

Molts li direu: “Primo! Ajusta la qualitat de la transformació a PDF!”
Resposta de part seva: “Hola? Sóc informàtic, no? ¬_¬”

La qüestió era que si usava l’exportació a PDF directa del Publisher, les imatges de mapes de bits es veien en una qualitat acceptable, mentre que les vectorials, fetes en Visio, canviaven de colors inexplicablement i aleatòria. Per contra, usant la impressió estàndard d’Adobe, les imatges vectorials restaven intactes i els mapes de bits, majoritàriament en format PNG i amb transparències, apareixien amb aquestes “mossegadetes”.

Per això, el subjecte respira alleujat quan llegeix a la web:

Tus archivos digitales, en cualquier soporte (DVD, CD, memoria portátil USB, floppy...) formato o aplicación, tanto de Mac como PC, pueden imprimirse con la máxima calidad y en un plazo de tiempo mínimo.

“Cap problema! A més, al cap i a la fi, el Publisher és Office no?” …il·lús.
A dos quarts de sis (deixem temps perquè obrin tranquils) es presenta l’individu amb un llapis de memòria (la traducció literal hauria de ser “bolígraf”, encara que fet i fet, que estúpida en si mateixa) que conté el Treball. Després d’esperar 5 interminables minuts, mentre una companya es troba al fons de la botiga amb les mans asfixiant una fotocopiadora (aquella postura en la que hom intenta que el llibre que està fotocopiant no recuperi la seva forma, enfilat-s’hi si cal), el dependent (“el Misericordiós”) es mou amunt i avall darrera la barra com si es trobés enfeinat. Detecta la presència del jove client i l’interroga sobre la seva abrupta escomesa en el local. A continuació es transcriu una aproximació de la conversa:

- Sí, hola, bona tarda, mira, que volia imprimir un document…
- Sí, què necessites?
(Ull, que ara és quan es nota que el nostre protagonista venia amb el guió ben après)
- Hauria de ser en format DIN-A4, en color i a doble cara… dues còpies… són 153 pàgines… perquè, encara que hi hagi pàgines en blanc i negre, compta tot com en color, no?
(Gest afirmatiu, amb cara de pena del dependent, mentre continua)
- Són 2,55€ per pàgina. I el paper?
(Notem que l’apreciació del preu ha passat desaparcebuda, de moment)
- El paper? (¿?) No sé… normal (què pretén aquest, que li descrigui el gramatge,  composició en percentatge de cel·lulosa i grau de blanqueig?)
(Somriure de suficiència per part del dependent)
- Bé, d’acord, porta.
- Eeemmm… està en format Publisher 2007.
- És igual, el passarem a PDF i…
- Ja ho he fet, però és que em perd molta qualitat…
(Per la cara que posa, s’interpreta com que ha deduït que el client no és un neòfit en temes informàtics. Connexió del dispositiu de memòria a un dels ordinadors que es troben cara al públic; s’obre l’explorador de carpetes del Windows XP i ambdós contemplen horroritzats com la icona que es mostra correspon a la dels fitxers en format TIFF)
- Quin format has dit que era?
- Pu… Publisher 2007…
- Hmmm… Publisher… i 2007… doncs em sembla que no el tenim…
(WTF!? Però no dèieu que obríeu qualsevol format?? Què hauria passat si et porto un document d’AppleWorks? EH???) Cares d’incredulitat.
- Espera, vaig a veure si el tenen a l’altra botiga.
(Es dirigeix al telèfon de darrera la barra i marca alguna cosa; no s’entén gaire la conversa. La companya copistera ha desaparegut)
- …sí, “Publisher”… no, ¿verdad? Bueno, gracias.
(Torna cap a l’ordinador amb el posat de pena d’abans)
- Em diuen que no… i jo no el puc instal·lar, aquests ordinadors estan…
- Capats?
- No, mmmm…
- Bloquejats.
- Ara que hi penso, tu no deus tenir un portàtil amb el programa, perquè el podries portar i llavors podries imprimir.
(Il·luminació dels ulls del client)
- Sí, el podria portar…
(Veu de la consciència: i aquest pretén connectar el meu portatilet a una d’aquestes bèsties d’impressora? L’endoll deu ser més gran que el de la central d’Ascó i els drivers deuen venir en 3 Blu-ray…)
- Ai no… no crec que puguessis… bé, és igual, intenta passar-ho a PDF, pensa que es pot canviar la qualitat…
- Bé, ja ho intentaré, gràcies…

Són les 6 de la tarda, i el noi se’n torna abatut, murmurant renecs contra la pàgina web i la publicitat enganyosa, i fent derisió de la situació que acaba de viure. El somriure maliciós se li esborra de la cara quan recorda el preu que ha aparegut enmig de la conversa… 2,55€ per pàgina! No vol ni calcular mentalment el que li podria costar la impressió de les dues còpies. Hi deu haver descompte per volum, no?
Finalment arriba a casa, pensant que trobarà la manera de passar el document a PDF sense perdre qualitat i que tot s’arreglarà.

Passen els minuts, les hores, i quan ja sembla que no hi ha manera de configurar els nivells de qualitat de les imatges, s’encén la bombeta:
- I si combino les pàgines dels dos PDF (el que conserva bé els mapes de bits i el que mostra les imatge vectorials) per fer el “fitxer perfecte”?
Dit i fet, i encara que el resultat no l’acaba de convèncer del tot, és el millor que té.
Són les 8, falta mitja hora perquè tanqui la botiga de Muntaner. Tot i així, sap que pot deixar el document perquè l’imprimeixin durant la nit i anar-lo a recollir l’endemà, sortint de l’examen (…l’examen!!).

Tornem a la botiga.
- Hola, bé, em sembla que he aconseguit passar-lo a PDF sense que perdi.
(Somriure, com de felicitació, del dependent)
- A veure, porta.
(S’obre l’explorador, i el Misericordiós obre el fitxer. Es desplaça per unes quantes pàgines)
- Com ho volies?
- Sí, DIN-A4, color, doble pà…
- Ui, però veig que són 153 pàgines…
- S… Sí…
- Ah, jo pensava que eren 4 o 5…
(¬_¬۵ … Què passa? Que la pregunteta del tipus de paper t’ha obligat a concentrar-te tant que no has sentit que eren CENT CINQUANTA-TRES pàgines?)
- Però no passa res, no? Jo t’ho puc deixar i ho vinc a buscar demà al matí…
- Mira, si et dic el que jo faria, millor que el portis a Diagonal… és que sinó ara hauria de deixar-ho als del torn de nit i potser no ho fan com tu ho vols, a més, la màquina que tenim aquí triga en escalfar-se… allà tenen màquines més ràpides i t’ho faran al moment si vols.
(1. Els del torn de nit a què es dediquen? Són flequers, i per això no entendrien què vol dir A4, color, doble cara??? Encara me’ls trobaria l’endemà aturats perquè no he dit de quin color vull l’Audi…
2. Que la màquina triga en escalfar-se? M’estàs dient que falten 15 minuts perquè tanquis i encara no l’havíeu encès? I què us passeu fent durant tot el dia? Brioxos com els del torn de nit?
3. Bé, potser sí que em surt a compte imprimir-ho tot avui… així demà vaig més tranquil… encara que, quan estudiaré?)
- Bé, doncs és igual, ja vaig a Diagonal.
- Adéu, i gràcies.
- Adéu (i que us bombin).

---

Capítol 4. De la segona estafa. Passió i mort
Quinze minuts a peu porten al ja cansat estudiant al creuament de Muntaner amb la Diagonal, emplaçament de la franquícia 24h. En aquell moment hi ha una dotzena de persones, pel que, fent cas d’un cartell que deia “Infórmate aquí”, el client s’atura davant de la caixa esperant que algú l’atengui.
Darrera la barra, un noi alt amb barbeta sota el llavi (“l’Encarregat”) es troba despatxant a un senyor gran, una noia (“la House”) està sobre un ordinador que sembla governar una maquinassa molt complicada, i una altra de més jove (“la Becària”) és la que va amunt i avall agafant comandes i anant a buscar els encàrrecs quan les màquines fan el característic so electrònic.
La conversa comença amb l’Encarregat:

- Hola.
- Hola, sí, era per imprimir un document…
- Color o blanc i negre?
(Hem simplificat les preguntes)
- Bé, hauria de ser una còpia en blanc i negre i dues en color.
- D’acord, t’explico, les impressions en blanc i negre són 0,31€ per pàgina i en color surten per 2,55€ la pàgina. Les de blanc i negre te les fem aquí baix i per les de color hauràs d’anar a dalt.
- Buf… 2,55€…
(En aquestes que l’Encarregat s’ha posat a cobrar a un altre client; passa 1 minut)
- D’acord, ho imprimiré…
(I mentre fa el gest d’acostar la memòria extraïble, el dependent mira amb despreci i deixa anar)
- Doncs mira, et poses en aquell ordinador, obres el document i ens avises quan ho tinguis.
(El noi segueix les instruccions. El primer ordinador que prova encara no té una sessió iniciada. Intenta deixant la contrasenya en blanc. Incorrecte [...] Provarem el segon. El ratolí no funciona. Es comprova la connexió. Està endollat [...] Utilitzarem el teclat. S’obre l’explorador; s’obre el document. “No toquis res; simplement obre l’Acrobat i espera”. Tornada a la posició de “Infórmate aquí”, sense esperances d’obtenir el que promet el cartell. L’Encarregat segueix atrafegat, donant fotocòpies, targetes de connexió a Internet, i evidentment cobrant. Passen tres minuts. Adverteix la presència del noi que li ha demanat imprimir. Fa un gest perquè la Becària l’atengui. Ella surt de darrera la barra, acostant-se a l’ordinador en qüestió. Fa estona que ha sortit un protector de pantalla de propaganda.
- Com ha de ser?
- Sí, blanc i negre a doble pàgina…
- Doble pàgina?
(Lapsus momentani)
- A doble cara vols dir…
- Sí, això.

(Toca un parell de tecles i envia el document a imprimir-se. Se’n torna darrera la barra. El client treu el dispositiu i torna a la posició de repòs sota el cartell. Passa un minut i la cosa sembla que va per llarg. “Aprofitarem el temps i anirem a imprimir les còpies en color”. Ascensió. L’estança és petita i em recorda molt a “Apunts i edicions”, de la universitat, potser pels plòters i els DIN-A0 que hi ha arreu. No hi ha ningú, però de sobte un noi s’escola per entre les impressores. És un poseur de la cultura underground, més que probable víctima de la generació dels videojocs, ulleres rectangulars i estretes, cabell curt i serrell aixecat)

- Dime.
- Sí, era para imprimir un documento… son unas 153 páginas… a color, A4 a doble cara… dos copias.
(Mentre endolla el llapis, el dependent continua)
- Bueno, ya sabes que cada página te costará 2,55€…
(Pesadets amb el preu; tot i així, assegurem-nos-en)
- Porque, aunque hayan páginas en blanco y negro, me lo cobrarías todo junto ¿no?
(Cara de lamentació i gest afirmatiu amb el cap)
- Tendrías que haberlo separado; entonces sí.
- ¿Y si te lo dejo y lo vengo a buscar mañana?
- Debes dejarlo un mínimo de 24h antes, esto lo tendrías mañana hacia las 21h…
- Uf, no, tiene que ser para mañana por la mañana…
(Sospir)
- ¿Por cuánto me saldría todo entonces?
(Obre calculadora del Windows. 2,55×153×2)
- Mira, las dos copias por 780,30€.
(I ho diu així, seriós i aguantant la mirada. El client aguanta la compostura; acaba de patir un vessament cerebral, una triple insuficiència cardíaca i la setmana següent li detectaran una llaga d’estómac, però fa com que 800€ no li vénen d’aquí)
- No.
- …
- Entonces los 2,55€ son por cara, no por página.
- Exacto.
- Pero… ¿no hay descuento por volumen, o algo…?
- Sí, espera.
(Calculadora de Windows. 2,35×153×2)
- Saldría por 719,10€.
(Segueix sense perdre l’expressió pedant amb la que ha començat la conversa)
- Ni de coña.
(Botó secundari sobre l’icona de l’USB, Extraer dispositivo con seguridad; agafa el llapis entre l’índex i el polze, i de la mateixa manera amb l’altra mà, el tapa i el retorna)
- Pues aquí tienes.

Tornem a baix. A aquell desgraciat, ni aigua. Sap que està estafant a la gent i li és igual. Total, el negoci no és seu…
L’estudiant ja es comença a sentir familiaritzat amb el cartell.

Passen 5 minuts.

Un home amb trets asiàtics intenta comunicar-se en anglès amb l’Encarregat, per saber què ha de fer per connectar-se a Internet des d’un dels terminals disponibles al públic. Molt amable ell, li recita les tarifes de connexió (caríssimes, per cert), posa la mà sota el taulell, en treu una targeta, i li explica que la necessitarà per connectar-se. Instantàniament, a l’estranger se li il·lumina el rostre, i de la cartera en treu una targeta exactament igual. L’Encarregat no pot fer més que riure…

Passen 5 minuts més.

Una dona arriba amb un llibre amb uns fulls a mode de punt.
El seu cervell realitza alguna mena d’associació estranya entre el rètol i l’individu, el mira amb cara de besuc, i pregunta:

- És aquí per fer fotocòpies?
(Consciència eficient: “No, miri, per fotocòpies millor compri una targeta i vagi allà a la màquina autoservei, perquè si ha d’esperar que l’atenguin i facin el que vostè demana…)
- Sí, pregunti aquí.
(S’adreça a l’Encarregat)
- …per fer fotocòpies?
- Sí, un momentet que ara l’atenen.
(Fa un gest a la House, que encara està treballant en el mateix lloc. Ella fa un sospir com si li costés Déu i ajuda deixar el que està fent. S’apropa a la barra coixejant de la cama esquerra [...] Desconnexió momentània, i pregunta retòrica de “tant es triga amb aquestes maquinotes per imprimir?” [...] Represa de l’escena de la dona-besuc)

- …ja però és que jo no li puc fer.
- Però per què? Si sempre que he vingut… bé, ha vingut el meu marit… sempre que ha vingut li han fet…
- Doncs així aquí hi ha algú que no fa el que ha de fer.
- Ja però…
- Ho sento, però no es poden fer fotocòpies de llibres, l’empresa no ens deixa.
- Doncs sempre que hem vingut ens ho han fet…
- Doncs aquí hi ha algú que no fa el que hauria de fer.

(La clienta amb cara de perplexitat i decepció. La House amb cara de jo-no-puc-fer-hi-més-però-marxi-ja. L’espectador somriu. “Si li hagués comentat allò de la màquina autoservei no estaria passant per això”)
Minuts després, apareix la House, tornant de la fotocopiadora amb un plec de còpies, com si totes dues s’haguessin confós i el que volia la dona era fotocòpies dels fulls interiors del llibre. La cara de la dona, ara il·luminada per l’acompliment del seu objectiu, canvia sobtadament a una de sorpresa:

- Però… quantes me n’has fet?
- El que m’ha demanat, 40 còpies.
- No, no, era una al 40%. Ho pots fer, no?
(Rebuf de la House. Les normes d’empresa tampoc li deuen permetre insultar els clients. Col·locació de la mà davant la boca per dissimular el riure ofegat per part de l’espectador. Retorn a la fotocopiadora. Llença el feix a una caixa. Introducció del full a la safata superior, premuda d’un parell de tecles, la segona repetides vegades)

En això que el local s’ha anat buidant. No és estrany, són quarts de deu… Però es pot saber quan triguen en imprimir això? S’haurà de pensar on s’imprimeixen les dues còpies en color… abans de demà a les 11h! I l’examen!

En un moment mort, l’Encarregat adverteix de nou la presència del jove, i és potser la cara de demacrat que porta el que l’impulsa a preguntar-li:
- Estàs esperant alguna cosa?
(A que acabis el torn per demanar-te per sortir, no te jode…)
- Sí, fa estona que he enviat un document a imprimir…
(Sembla que li torna a la memòria)
- Què era?
- 153 pàgines, blanc i negre, a doble cara… (Zzzzz…)
- Un moment que vaig a veure.
(S’adreça en castellà i en veu bastant alta a les altres dues bordegasses que es troben pul·lulant, i a un altre noi (“el Llumenera”) que encara no havia entrat en escena, per interrogar-los sobre tal feina. Tots posen cara d’estranyats, incloent la Becària. Es dirigeixen en munió cap el que hauria de ser l’andròmina de sortida de fulls. L’Encarregat prem un parell de cops la pantalla tàctil. Algú diu “ah, pues sí…“. Potser es pensaven que era mentida. El Llumenera suggereix “no se lo habréis dado a alguien..?“. La House i la Becària es plantegen tal hipòtesi, es miren, i posen cara de “puuueeeeeedeee…“. L’Encarregat riu i prem un altre cop la pantalla. Es dirigeix de nou al client, que lluita contra una colònia de larves de mosca, intentant demostrar que encara està viu després del que acaba de sentir)
- No et preocupis, ara surt.

77 fulls. Així a ull, la màquina en treu més d’un per segon. Calculeu el temps necessari per imprimir. Això sí, l’Encarregat és encara més ràpid cobrant.

Durant les estones mortes que ha tingut, el pacient estudiant ha aprofitat per posar-se en contacte amb qui el pugui assistir psicològicament, i després li faci el favor de passar-lo a recollir en cotxe abans que, de la tensió, li reventin més capil·lars.

Així doncs, després d’apoquinar els 47,43€ que ha costat la brometa en blanc i negre, i amb maledicció personal per cada element que se l’ha creuat durant la tarda, el porten a casa.

Conclusions/preguntes que extreu fins al moment:

1. P**o WorkCenter, la seva publicitat enganyosa, la prepotència de la majoria d’empleats (se salven el Misericordiós i la Becària) i l’abús de preus.
2. Està circulant una còpia del meu Treball de Final de Carrera per Barcelona
3. M’acaben de clavar 50€ per imprimir un grapadet de fulls, i en blanc i negre?
4. Quan imprimiré les dues còpies a color?
5. On?
6. Quant em costaran?
7. Quan estudiaré per l’examen de demà?
8. Surt a compte que em presenti? O per contra hauria d’invertir el temps en imprimir?
9. Per què no he demanat un Full de Reclamació?

---

Capítol 5. De com canvia la situació. El doblet
Són les 10 del vespre del Dia Abans. Queden 11 hores i mitja per l’examen i 13 per l’entrega. Les prioritats han canviat.

Així doncs opta per estudiar l’examen, del qual no té ni idea del que entra. S’hi està fins les 3 de la matinada.

Pel que respecta al Treball, intentarà portar-lo a imprimir en una copisteria de barri, on sap que tenen el Publisher, mitja hora abans de començar l’examen per, amb una mica de sort, tenir-lo quan surti.

Son. Dormir. El temari era fàcil després de tot.

Zzzzzz…

Són dos quarts de vuit: bon dia, Catalunya. Dutxa. Llet amb galetes. Bolígraf, USB, mòvil, claus i cartera. Sobretot cartera.

De camí a la copisteria es troba amb qui el va portar a casa el dia abans, que l’acompanya per veure en què acaba tot plegat. Quan només queden uns metres, troben el dependent, que està passejant el gos. “Buf! Això significa que no deu obrir fins les 10… Bé, què hi farem, ja passaré quan surti de l’examen”. Però heus ací que en creuar el carrer, mirant enrere un últim cop, se n’adonen que el dependent ha canviat de direcció a l’últim moment, i en aquells precisos instants està aixecant la persiana del local. Tan de pressa com poden, tornen a creuar. Entren a la botiga i ja hi ha dues persones esperant (sí sí, sorprenent, només en el temps de creuar un carrer). Quan per fi li toca el torn, repeteix per enèssima vegada la cantarella, i fins i tot li deixa apuntat en un paper perquè no hi hagi confusions. El dependent li assegura que a les 11 ho tindrà. Demana un pressupost a ull i marxa bastant satisfet en direcció a l’examen.

A l’aula, es troba amb companys a qui explica resumidament l’aventura del dia anterior. Tots riuen i se sorprenen.

Examen de 20 preguntes tipus test i una “per pujar nota”. Fa gràcia perquè al final hi ha dues qüestions que diuen “Segons l’esforç dedicat, quina nota creus que et mereixes d’aquest examen?”. L’alumne pensa: “si és pels sacrificis que he hagut de fer per estudiar, un 12! Però si és pel temps dedicat… un 0″. S’acaba decidint per un 7. Surt de l’examen, satisfet de la relació temari-dificultat. I tot just són les 10 i 10!

Pensa que abans d’anar a la copisteria serà millor anar a treure diners…

Un cop tot lligat ha arribat l’hora de la veritat. Conté l’aire abans d’entrar a la copisteria esperant trobar qualsevol cosa… excepte el dependent amb cara de pena i un “és que he tingut un problema”. Mai un document havia oposat tanta resistència a ésser imprimit (bé, potser aquell .doc que reiniciava qualsevol ordinador on l’imprimies potser sí, oi Pchi?). Obre el fitxer amb el Publisher i surt una preciosa finestreta que informa amablement que la màquina on s’està executant no té instal·lades les fonts japoneses amb les que s’ha escrit un insult als agraïments. 糞!! És tan senzill com prémer “Aceptar” i revisar que efectivament, l’ultratge que està a la segona pàgina roman intacte. La impressió comença oficialment a les 10.19h.

La primera còpia, de notable qualitat, només té el defecte de deixar uns marges superiors exagerats. Un cop detectat el problema (la mida de la pàgina era “Letter” i no “A4″, com s’esforçava en recordar el pobre noi), la segona còpia surt brodada.
En aquesta impremta SÍ separen les fulles en color i les que són en negre, i per tant el preu final és de… 0,07×251+0,35×52=35,77€.

683,33€ A LA SACA!!

Són les 11 del matí del dia 2 de Juny, i les dues còpies senten les campanes de l’església de la Bonanova en el creuament del carrer del Lluçanès amb el del Solsonès.
Cinc minuts després són introduïdes en un sobre de paper, amb les dades del projectista escrites amb bolígraf a la cantonada superior esquerra.
Entren per la guixeta de secretaria segons abans que ho faci el Treball de l’altre amnistiat.

Al cap de 8 dies, se sabrà que la nota que havia tret de l’examen va ser la que ell havia predit, un 7.

 

— FI —

 

Suposo que hauràs interpretat que, tot i la impersonació que he intentat mantenir al llarg de tot el text, el pobre individu era jo.
Espero que com a mínim hagis somrigut en algun moment, perquè el que és jo no puc fer altra cosa, quan penso en com va anar tot. Així doncs, nomes em queda agrair la col·laboració de les persones implicades en el fregao i desitjar-te que MAI hagis de trobar-te en la situació d’haver de recórrer a WorkCenter per res.